Un cap de setmana que comença el divendres anant a buscar el dorsal, els obsequis, començant a respirar l'ambient de la mitja. El centre s'omple de gent amb bosses adidas, que camina orgullosa de lluïr-la, persones que ja comencen a tenir un petit nus a l'estòmac pel diumenge.
El dissabte és un dia d'impàs. Un dissabte normal, fent les coses de cada dissabte, però amb el cap posat en diumenge, passar per la carretera i pensar...demà passaré per aquí, justet de forces, però amb el cartell d'arribada a la vista. Dia de sopar pasta, anar a dormir d'hora i dormir malament.
El diumenge, el nus ja és important. L'esmorzar gairebé no entra i els nervis ja són a flor de pell. Toca anar cap a l'Olímpic, veure el cartell d'arribada, anar a deixar la bossa. Ara sí, és el moment. Ja canviat, és el moment d'anar a escalfar una mica. Fer voltes pel carrer Esteve Terrades, sense deixar de controlar el temps que falta per la sortida. Mica en mica, per inèrcia, els corredors van parant d'escalfar i es col·loquen en posició. Aquí es nota que és una competició. Qui més qui menys, mira de guanyar uns metres per sortir de més endavant. Es senten crits d'ànims, nervis a flor de pell, corredors saltant, posant a punt el rellotge, cares de concentració, nervis, rialles i abraçades inicials.
De cop i volta, confusió. Haurà sorit ja el primer calaix? em toca sortir? i poc a poc, com si una caravana de cotxes tingués el semàfor en verd, comences a avançar. Camines una mica. Et pares. Tornes a caminar i de cop i volta ja estàs corrent. En téns per una estona i millor anar sense presses. Passes per sota l'arc que et detecta el xip, i encares la rotonda de l'estació. Per dalt o per baix? et sents important quan veus una munió de fotògrafs fent fotos a la marea humana de colors llampants que es divideix per fer la primera rotonda.
Als pocs metres ja no hi ha nervis. Penses que tothom va molt ràpid. T'afegeixes al ritme, una estona almenys, fins que veus que no és el teu ritme, i poc a poc et vas posant a lloc. Avances lentament per l'avinguda sant Esteve, avinguda del parc, saludes coneguts, comences a suar i penses que et queda molt. Veus el cartell de km.1. Hauria d'estar prohibit. És massa fàcil fer la resta. Em queden 20km. per davant! I poc a poc el cos se't posa a punt. S'escalfa i ja no bufes. Vas al teu ritme, i és quan et trobes bé. Poden venir els km. que vulguin. Estàs a punt. Arribes al punt en que els del quart abandonen. Els enveges per què ja estàn a la meitat. Però et sents orgullós de fer la mitja sencera (contradicció??). Els Km. van caient poc a poc, ja no els contes, vas al teu ritme, i vagis amb algun conegut o no, mai vas sol. Sempre hi ha algú al teu costat. Arribes a les franqueses. Cada any hi ha una senyora que anima més que ningú. Li haurien de dedicar un punt quilomètric de la mitja, com als patrocinadors. T'ajuda a fer més fàcil aquell km. T'acostes al punt de trobada amb el negre. Cada any me'l he trobat al pont que hi ha a l'alçada dels gorchs. És una referència. Abans del pont, anem lents. Després del pont, anem ràpid.
Arribes a La Garriga, punt mig, però abans toca fer el passeig, que algú va trobar que era llarg com l'avorriment. Atravesses el centre. Molta gent animant. No t'adones que has passat fins que ets al polígon de la Garriga, el punt més lleig, trist i sol de tot el recorregut. Toca no afluixar i pensar en altres coses. Tornes a la carretera, queda una pujada passat el pont i la baixada final. Queden quilòmetres per davant, però no et preocupen els quilòmetres, sinó els peus, les cames, el genoll, l'esquena. Alguna cosa et fa mal. Potser no. Decideixes apretar una miqueta, o afluixar per atravessar Granollers amb dignitat. La gent anima. Porta molta estona fent-ho, i realment anima. Motiva. Dóna forces...
I arribes a Granollers; un Granollers que, com per festa major, està ple. Aquí els aplaudiments et porten sol. Últims quilòmetres, aglomeració a l'Europa. Els ulls no poden evitar brillar. Estàs emocionat i cansat, téns l'arribada a tocar, ja acabes, i estàs content, molt content. Vas baixant i segueix havent-hi gent, i més gent. El cartell d'arribada no acaba d'arribar (redundància), i intentes treure forces de no saps on per fer l'última apretadeta. Potser només hi guanyaràs uns segons, n'ets conscient però ho fas igualment. Arribes, et marquen el dorsal, pares el rellotge, i et pares tu. Les cames tocades. El cap satisfet. Ja està fet. Relax. Pau.
Al parking, barreges beguda isotònica, el caldo de la mitja, i si et despistes una mica de kh7 que sempre està patrocinant la cursa. Vas a canviar-te. No fas els estiraments que recomanen fer. Demà ja t'ho trobaràs. No et preocupa. Téns un any sencer per recuperar-te. Vas a fer-te un massatge o no, et dutxes o no, et canvies i cap a casa.
La tarda de diumenge no estàs cansat. O potser ho estàs tant que no te'n adones. Estàs orgullós d'haver-la fet.
Per això faig la mitja. Per això sento que aquest any m'ho hagi de mirar des de la barrera. Són moltes sensacions, pensaments, emocions en un cap de setmana.
Espero poder tornar-hi l'any que vé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada