massa temps lliure?

Pot ser que sí...això d'estar tancat a casa tantes hores, fa que pensis en més coses del normal...i pensant pensant, m'he dit...fa temps que tens al cap escriure biografies de persones, de gent normal i corrent, i ho tens aturat; l'idea se't ha quedat guardada al calaix, i de tant en tant la veus i penses que hauries d'intentar-ho, a veure què tal...

El problema és que no sé per on començar, amb qui començar, com enfocar-ho, com organitzar-ho,... el tema és prometedor, no?

Apa, ja faré saber si hi ha alguna evolució al respecte.


( 3 escrits en un dia...sí que tinc temps lliure, sí!!)

una copeta...rei?

Curioses sensacions les d'aquests dies anant al palau a veure la copa del rei de balonmano (em penso que sóc de l'última generació que sempre dirà balonmano en lloc d'handbol). El dia del partit contra el Barça, teniem uns nens asseguts darrere nostre, amb la semarreta del Granollers, que comentaven l'estat de tots els jugadors del Granollers; animaven als d'aquí, als extrangers, insultaven als rivals (sabent-ne la majoria de noms), mentre jo prou feina tenia a reconèixer algun jugador... El curiós del cas és que anys enrere (pot ser que ja faci uns quinze anys!!), feia exactament el mateix que ells, amb petites diferències- no era al palau olímpic; era al parquet, no hi havia tants extrangers (com a molt un parell per equip) -, i grans semblances - veure l'escalfament del primer equip intentant memoritzar els gestos dels jugadors per repetir-los en els partit pròpis, cridar des del primer minut, insultar amb tot el lèxic conegut als rivals, críticar a l'àrbitre, aplaudir i cridar el nom de Granollers fins a perdre la veu, seguir els càntics de l'incombustible penya pit-i-collons, perdre contra el barça, i acabar el partit pensant... al principi no anavem malament...però ells ténen més equip...clar...ténen molts diners!! Veig que el balonmano és un esport de tradicions; sense massa canvis, sense massa innovació; potser per això no té massa seguiment. No és un esport especialment espectacular ni dinàmic, i en alguns casos, tampoc és un esport emocionant, però pels que l'hem viscut des de petits, tot i que passin anys, segueix sent l'esport rei. Tot i que per una vegada...hauria estat genial trencar la tradició i fer una cosa gran amb aquesta copeta. x cert...d'això sí que puc posar fotos...que la Maria en sap molt!!

8 - 16 - 24

És curiós com amb una cosa tan simple com un antibiòtic et divideix el dia. Abans d'anar a dormir, te'n prens un; quan et lleves te'n prens un altre...i en tot el dia que estem desperts...només te'n prens un. Curiós. Deu ser veritat allò que diuen els anuncis de matalassos que passem un terç de la vida dormint. Potser és questió d'aprofitar els altres dos terços fent coses que valguin la pena, no?

A què vé això de l'antibiòtic? doncs a unes angines que m'han tingut tota la setmana tancadet a casa, amb una escalforeta interior que m'han convertit en estufa humana, un coll fet de punxes per tot arreu, una pell al·lèrgica a qualsevol tipus de contacte, i una son digna d'una marmota, que em desorientava més del que estic habitualment.

Però mica en mica, i gràcies als amics que he fet aquesta setmana (ja us els presentaré; no sé d'on són, però ténen noms molt curiosos: Amoxicilina, ibuprofè i paracetamol), la cosa ja té millor pinta, i suposo que en breu ja estarem a tope.

Adjuntaria una foto que he vist per internet d'unes angines, però la veritat és que no són massa estètiques, o sigui que res...que no hi ha foto.

Quin diumenge tant trist!!

   Fa uns mesos ens vam assabentar de la seva malaltia. D'alguna manera, quan vaig saber-ho, vaig optimitzar-ho; vaig pensar que tard 0 d'hora, tornariem a veure alguna entrevista d'aquelles que enganxes per casualitat i t'hi quedes enganxat - mirant els seus insults, la seva gràcia natural, la seva intel·ligència, la seva llibertat sense cap mena de pudor- prescindint de qualsevol altra cosa que tinguessis pendent, o bé que tornaria l'oportunitat de veure de nou un espectacle tan magnífic com era/és el Rubianes solamente (si algú el vol, tinc el DVD). 

Feia temps que pensava en el seu retorn, i creia que era bona senyal que no hi haguessin notícies respecte el seu estat de salut; pensava que tard o d'hora sentiria per la ràdio, o per la tele, o pel diàri  que li feien una estrevista, o alguna cosa per l'estil.

I va arribar el diumenge, un diumenge gris de taladro i estanteries, i la ràdio de fons va dir alguna cosa sobre Rubianes, un comentari que va quedar mig amagat pel volum del taladro foradant el guix del menjador. Automàticament em vaig alegrar, vaig pensar que ja l'entrevistaven, que ja estava recuperat, i que tornariem a sentir-lo... i en pocs segons, les notícies obrien amb la notícia de la seva mort.

Va ser un dia gris, un dia trist, un dia en el que la intel·ligència i l'humor van perdre un gran aliat, tot i que sempre quedarà recordar una frase seva dient alguna cosa semblant a: "para que quiero vivir más...tu sabes lo que he follado yo? tu sabes lo que yo he vivido?"

Una lliçó vital? un autèntic filòsof contemporani?