Curioses sensacions les d'aquests dies anant al palau a veure la copa del rei de balonmano (em penso que sóc de l'última generació que sempre dirà balonmano en lloc d'handbol). El dia del partit contra el Barça, teniem uns nens asseguts darrere nostre, amb la semarreta del Granollers, que comentaven l'estat de tots els jugadors del Granollers; animaven als d'aquí, als extrangers, insultaven als rivals (sabent-ne la majoria de noms), mentre jo prou feina tenia a reconèixer algun jugador... El curiós del cas és que anys enrere (pot ser que ja faci uns quinze anys!!), feia exactament el mateix que ells, amb petites diferències- no era al palau olímpic; era al parquet, no hi havia tants extrangers (com a molt un parell per equip) -, i grans semblances - veure l'escalfament del primer equip intentant memoritzar els gestos dels jugadors per repetir-los en els partit pròpis, cridar des del primer minut, insultar amb tot el lèxic conegut als rivals, críticar a l'àrbitre, aplaudir i cridar el nom de Granollers fins a perdre la veu, seguir els càntics de l'incombustible penya pit-i-collons, perdre contra el barça, i acabar el partit pensant... al principi no anavem malament...però ells ténen més equip...clar...ténen molts diners!! Veig que el balonmano és un esport de tradicions; sense massa canvis, sense massa innovació; potser per això no té massa seguiment. No és un esport especialment espectacular ni dinàmic, i en alguns casos, tampoc és un esport emocionant, però pels que l'hem viscut des de petits, tot i que passin anys, segueix sent l'esport rei. Tot i que per una vegada...hauria estat genial trencar la tradició i fer una cosa gran amb aquesta copeta. x cert...d'això sí que puc posar fotos...que la Maria en sap molt!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada