Sant Jordi 2010

Una petita llicència literària.

"La Rosa estava nerviosa. Quan es va despertar, després de passar una nit sense poder dormir, va mirar el cel i va veure que el dia era gris. Plovia una mica. Per ella i les seves companyes era un temps ideal. Es mantindrien fresques i boniques durant tot el dia. Portaven dies parlant amb les amigues de quin temps faria el gran dia. Algunes deien que millor que fes un sol espatarrant, així podien ser admirades amb la llum que més les afavoria. Altres, les més conservadores, apostaven per un dia gris, mig tapat, per allargar-se i mantenir-se fermes el màxim temps possible.

Va sentir que s'obria la porta de l'hivernacle. Era en Mamadou, el noi que les havia criat en aquell hivernacle del Maresme, que anava a recollir-les. La Rosa va espantar-se quan va veure que portava les tisores de podar. Va notar que per moments la tija i les fulles li tremolaven. Un calfred li va recórrer totes les espines.

Tot i això, sabia que era el seu destí, i n'estava orgullosa. Seria ajuntada amb un llibre i seria una mostra d'amor entre persones.

Quan el Mamadou se li acostava, va estar a punt de desmaiar-se, però sabia que si es desmaiava, perdria la seva oportunitat. Va treure forces d'on va poder per mantenir-se ben dreta fins que va arribar el noi. Va notar un dolor agut i intens a la tija. Un petit moment de commoció, i una sensació extranya. Ja no notava les arrels, ni l'humitat del terra. Ja era una rosa adulta. Havia perdut la virginitat. "No n'hi ha per tant", es deia per si mateixa.

Un cop dins la caixa, la van posar a una furgoneta, i en poques hores, era sobre una taula on unes floristes les vestien. Va conéixer l'espiga, qui seria la seva companya, i la van vestir amb un envoltòri de plàstic, i li van posar una senyera de cinturó. Es veia més maca que mai, amb el vestit que li havien posat, amb la companyia de l'espiga, que tot i ser una mica seca, encara li donava una mica de conversa.

Quan es va anar fent de dia, la van posar dins una galleda amb aigua, sobre una taula al mig d'un passeig on no parava de passar gent amb llibres i roses. Li va agradar aquell ambient. Sentia enveja per les companyes que ja havien estat regalades i ja havien conegut al seu llibre/parella de fet.

No tenia preferències pel llibre que seria la seva parella. Només pensava que no fós una edició de butxaca qualsevol, i tampoc una edició de luxe folrada. Volia un llibre normal, que la tractés amb respecte, i que la fés sentir-se orgullosa de ser qui era; que la valorés per què era, per qui era i pel que representava. La Rosa.

Van anar passant les hores. Bevia molta aigua constantment. No sabia que trobaria tant a faltar les arrels. Si no l'anaven a buscar més aviat, no seria tant maca. De fet ja notava que amb les hores, havia perdut part de la seva bellesa, però s'esforçava en mantenir-se hidratada constantment.

Cap al migdia, va veure un noi que la mirava fixament. Va tenir clar que seria seva, des del primer moment. Li va agradar el noi. Se'l veia tímid i s'acotava a la taula poc a poc, dibuixant un lleu somriure de complicitat amb la florista, que li venia la Rosa. Ell mateix va agafar la Rosa, i ella es va sentir especial. Va acomiadar-se breument de les companyes. Començava l'última etapa.

El noi ja tenia el llibre. El portava embolicat, i ella no sabia quin era, però no era petit (de butxaca), i per l'olor, no semblava que fós una edició de luxe. Anem bé, va pensar.

Al girar una cantonada, va veure una noia jove que la mirava. Els ulls li brillaven. Va veure com el noi somreia i la noia li tornava el somriure. Es van anar acostant. La Rosa sentia que el seu gran moment s'acostava. Feia autèntics esforços per mantenir-se ben ferma, tant maca com podia.

Va canviar de mans, i va notar que els cossos s'anaven acostant, cada vegada més, fins que entre els dos la van aixafar. Va aixecar el cap i va veure com els llavis d'ell tocaven els d'ella. Va pensar que, en certa manera, ella era responsable d'aquell moment. Va adonar-se que ja havia acomplert el seu objectiu vital. Va relaxar-se, i va decidir passar la resta del dia disfrutant de la diada, mentre li quedéssin forces per veure-ho.

Feliç Sant Jordi a tothom!!

"

Moments vitals, moments de superació

Aquesta setmana he tingut dos moments que m'han fet pensar. Dos moments independents entre si, però que em vé de gust compartir.

El primer va ser el dilluns (o el dimecres) al migdia, anant cap a la piscina de la Roca a fer unes quantes piscines. Per la carretera que em portava a la Roca, vaig veure un parell de ciclistes direcció la Roca. Els tenia lluny, i a mida que m'hi acostava amb el cotxe, veia que hi havia alguna cosa que no em lligava. Poc a poc, vaig atrapar-los, i si bé un dels dos ciclistes no tenia res especial (mallot del barça, és l'únic que recordo), veure l'altre em va posar la gallina de piel; al segon ciclista li faltava el braç esquerre, i portava la bici amb una sola mà. Fins aquí potser no sembla especialment èpic, ja portar la bici amb una sola mà, tampoc requereix una gran destresa, però el que em va impactar va ser que també li faltava la cama esquerra, amb la qual cosa tot l'esforç, tot el circuit de la pedalada l'havia de fer amb la cama dreta.

Em vaig quedar sorprès de la força de voluntat d'aquell noi/home, que tot i la seva invalidesa, s'esforçava a pedalar una vegada i un altra amb la mateixa cama.

Crec que és un bon referent, un exemple de com fer front a les adversitats, de com demostrar-se a si mateix que a vegades fer algunes coses ens costa més que a uns altres, però que tots podem fer-ho tot, i tots podem aspirar a tot allò que desitgem. Potser no ho assolirem, però lluitar per aconseguir-ho, és el camí a seguir a tot en aquesta vida.


L'altre moment gallina de piel, va ser una història que em va explicar una companya de feina d'un client amb el que tracta dia a dia.

Resulta que va trucar-lo per comentar-li l'estat de no sé quina comanda, i la persona amb qui la meva companya tracta habitualment no hi era. En lloc seu s'hi va posar una noia, que veient qui trucava -la meva companya-, i sabent la bona relació que hi ha entre ells, li va explicar el motiu de la baixa.

S'havia mort la primera dona del client (ara em sap greu tractar-lo com a client; és molt fred, però no en recordo el nom).

El que em fa deixar glaçat és que la noia que es va morir, tenia uns trenta i tants anys, i en portava uns 20 en coma, a causa d'una malaltia indeterminada (mèdicament sóc molt poc precís). La malaltia li va sortir poc després de casar-se amb el client, i pel que em van explicar, mai va sortir de l'estat vegetatiu en el que estava.

L'altre fet que em va sobtar va ser que el client, cada dia anava a veure la seva dona, tot i que no hi havia evolució en el seu estat.

En tots aquests anys, el client va refer la seva vida, es va ajuntar amb una altra persona i hi ha tingut dos fills, però sempre va mantenir la rutina d'anar a l'hospital a veure la seva dona.

Se'm plantegen moltes preguntes, començant per com afrontes aquest fet, com acceptes la malaltia de la persona amb qui has decidit compartir la vida, com ets capaç de refer-la, com assumeixes que la persona quedarà en estat vegetatiu, com et tornes a enamorar, amb un regust amarg d'estar fallant a la teva dona, com estimes de nou mentre estimes la dona que està a l'hospital, i com la nova dona accepta la situació, quins dubtes deuen sorgir en la relació,...

Una història vital que em va deixar pensatiu tot el divendres a la tarda. La vida no és justa, i sovint fa males passades. El problema és que moltes vegades no som capaços de veure les coses bones que ens dóna el dia a dia, i ens quedem amb les dolentes, i pensem que tenim mala sort que ens passi allò que ens passa.

Hauriem de ser capaços de veure el que vivim dia a dia, disfrutar del que fem, de qui som, de qui ens envolta, de qui ens estima i de qui estimem.

No és fàcil, i segur que el que dic és un tòpic, però la vida és bonica, i potser valdria la pena dedicar-nos cinc minuts al dia per valorar-ho tot plegat.

Però ja se sap, volem allò que no tenim, i no valorem allò que forma part de la rutina.

I paro ja amb el rotllo, que per ser diumenge, ja he escrit prou.

Per què fer la mitja

Ja s'acosta!! després de mesos i mesos entrenant, corrent pel parc fluvial, per les pistes, per camins i corriols, arriba el gran cap de setmana.

Un cap de setmana que comença el divendres anant a buscar el dorsal, els obsequis, començant a respirar l'ambient de la mitja. El centre s'omple de gent amb bosses adidas, que camina orgullosa de lluïr-la, persones que ja comencen a tenir un petit nus a l'estòmac pel diumenge.

El dissabte és un dia d'impàs. Un dissabte normal, fent les coses de cada dissabte, però amb el cap posat en diumenge, passar per la carretera i pensar...demà passaré per aquí, justet de forces, però amb el cartell d'arribada a la vista. Dia de sopar pasta, anar a dormir d'hora i dormir malament.

El diumenge, el nus ja és important. L'esmorzar gairebé no entra i els nervis ja són a flor de pell. Toca anar cap a l'Olímpic, veure el cartell d'arribada, anar a deixar la bossa. Ara sí, és el moment. Ja canviat, és el moment d'anar a escalfar una mica. Fer voltes pel carrer Esteve Terrades, sense deixar de controlar el temps que falta per la sortida. Mica en mica, per inèrcia, els corredors van parant d'escalfar i es col·loquen en posició. Aquí es nota que és una competició. Qui més qui menys, mira de guanyar uns metres per sortir de més endavant. Es senten crits d'ànims, nervis a flor de pell, corredors saltant, posant a punt el rellotge, cares de concentració, nervis, rialles i abraçades inicials.

De cop i volta, confusió. Haurà sorit ja el primer calaix? em toca sortir? i poc a poc, com si una caravana de cotxes tingués el semàfor en verd, comences a avançar. Camines una mica. Et pares. Tornes a caminar i de cop i volta ja estàs corrent. En téns per una estona i millor anar sense presses. Passes per sota l'arc que et detecta el xip, i encares la rotonda de l'estació. Per dalt o per baix? et sents important quan veus una munió de fotògrafs fent fotos a la marea humana de colors llampants que es divideix per fer la primera rotonda.

Als pocs metres ja no hi ha nervis. Penses que tothom va molt ràpid. T'afegeixes al ritme, una estona almenys, fins que veus que no és el teu ritme, i poc a poc et vas posant a lloc. Avances lentament per l'avinguda sant Esteve, avinguda del parc, saludes coneguts, comences a suar i penses que et queda molt. Veus el cartell de km.1. Hauria d'estar prohibit. És massa fàcil fer la resta. Em queden 20km. per davant! I poc a poc el cos se't posa a punt. S'escalfa i ja no bufes. Vas al teu ritme, i és quan et trobes bé. Poden venir els km. que vulguin. Estàs a punt. Arribes al punt en que els del quart abandonen. Els enveges per què ja estàn a la meitat. Però et sents orgullós de fer la mitja sencera (contradicció??). Els Km. van caient poc a poc, ja no els contes, vas al teu ritme, i vagis amb algun conegut o no, mai vas sol. Sempre hi ha algú al teu costat. Arribes a les franqueses. Cada any hi ha una senyora que anima més que ningú. Li haurien de dedicar un punt quilomètric de la mitja, com als patrocinadors. T'ajuda a fer més fàcil aquell km. T'acostes al punt de trobada amb el negre. Cada any me'l he trobat al pont que hi ha a l'alçada dels gorchs. És una referència. Abans del pont, anem lents. Després del pont, anem ràpid.

Arribes a La Garriga, punt mig, però abans toca fer el passeig, que algú va trobar que era llarg com l'avorriment. Atravesses el centre. Molta gent animant. No t'adones que has passat fins que ets al polígon de la Garriga, el punt més lleig, trist i sol de tot el recorregut. Toca no afluixar i pensar en altres coses. Tornes a la carretera, queda una pujada passat el pont i la baixada final. Queden quilòmetres per davant, però no et preocupen els quilòmetres, sinó els peus, les cames, el genoll, l'esquena. Alguna cosa et fa mal. Potser no. Decideixes apretar una miqueta, o afluixar per atravessar Granollers amb dignitat. La gent anima. Porta molta estona fent-ho, i realment anima. Motiva. Dóna forces...

I arribes a Granollers; un Granollers que, com per festa major, està ple. Aquí els aplaudiments et porten sol. Últims quilòmetres, aglomeració a l'Europa. Els ulls no poden evitar brillar. Estàs emocionat i cansat, téns l'arribada a tocar, ja acabes, i estàs content, molt content. Vas baixant i segueix havent-hi gent, i més gent. El cartell d'arribada no acaba d'arribar (redundància), i intentes treure forces de no saps on per fer l'última apretadeta. Potser només hi guanyaràs uns segons, n'ets conscient però ho fas igualment. Arribes, et marquen el dorsal, pares el rellotge, i et pares tu. Les cames tocades. El cap satisfet. Ja està fet. Relax. Pau.

Al parking, barreges beguda isotònica, el caldo de la mitja, i si et despistes una mica de kh7 que sempre està patrocinant la cursa. Vas a canviar-te. No fas els estiraments que recomanen fer. Demà ja t'ho trobaràs. No et preocupa. Téns un any sencer per recuperar-te. Vas a fer-te un massatge o no, et dutxes o no, et canvies i cap a casa.

La tarda de diumenge no estàs cansat. O potser ho estàs tant que no te'n adones. Estàs orgullós d'haver-la fet.

Per això faig la mitja. Per això sento que aquest any m'ho hagi de mirar des de la barrera. Són moltes sensacions, pensaments, emocions en un cap de setmana.

Espero poder tornar-hi l'any que vé.

Bloc literari

He vist que hi ha un nou bloc a la xarxa. Es tracta d'un bloc creat amb l'objectiu de compartir opinions sobre llibres que la gent es llegeix.
Pretén ser un punt de trobada per lletraferits, per tal que puguin escollir la "següent lectura", basant-se en una opinió neutral, allunyada dels interessos comercials i de crítiques gratuïtes.
Si hi estàs interessat, només has d'anar a: http://quehellegit.blogspot.com/
A mi em sembla que pot ser un bloc interessant de seguir...o no, però allà està.