Sant Jordi 2010

Una petita llicència literària.

"La Rosa estava nerviosa. Quan es va despertar, després de passar una nit sense poder dormir, va mirar el cel i va veure que el dia era gris. Plovia una mica. Per ella i les seves companyes era un temps ideal. Es mantindrien fresques i boniques durant tot el dia. Portaven dies parlant amb les amigues de quin temps faria el gran dia. Algunes deien que millor que fes un sol espatarrant, així podien ser admirades amb la llum que més les afavoria. Altres, les més conservadores, apostaven per un dia gris, mig tapat, per allargar-se i mantenir-se fermes el màxim temps possible.

Va sentir que s'obria la porta de l'hivernacle. Era en Mamadou, el noi que les havia criat en aquell hivernacle del Maresme, que anava a recollir-les. La Rosa va espantar-se quan va veure que portava les tisores de podar. Va notar que per moments la tija i les fulles li tremolaven. Un calfred li va recórrer totes les espines.

Tot i això, sabia que era el seu destí, i n'estava orgullosa. Seria ajuntada amb un llibre i seria una mostra d'amor entre persones.

Quan el Mamadou se li acostava, va estar a punt de desmaiar-se, però sabia que si es desmaiava, perdria la seva oportunitat. Va treure forces d'on va poder per mantenir-se ben dreta fins que va arribar el noi. Va notar un dolor agut i intens a la tija. Un petit moment de commoció, i una sensació extranya. Ja no notava les arrels, ni l'humitat del terra. Ja era una rosa adulta. Havia perdut la virginitat. "No n'hi ha per tant", es deia per si mateixa.

Un cop dins la caixa, la van posar a una furgoneta, i en poques hores, era sobre una taula on unes floristes les vestien. Va conéixer l'espiga, qui seria la seva companya, i la van vestir amb un envoltòri de plàstic, i li van posar una senyera de cinturó. Es veia més maca que mai, amb el vestit que li havien posat, amb la companyia de l'espiga, que tot i ser una mica seca, encara li donava una mica de conversa.

Quan es va anar fent de dia, la van posar dins una galleda amb aigua, sobre una taula al mig d'un passeig on no parava de passar gent amb llibres i roses. Li va agradar aquell ambient. Sentia enveja per les companyes que ja havien estat regalades i ja havien conegut al seu llibre/parella de fet.

No tenia preferències pel llibre que seria la seva parella. Només pensava que no fós una edició de butxaca qualsevol, i tampoc una edició de luxe folrada. Volia un llibre normal, que la tractés amb respecte, i que la fés sentir-se orgullosa de ser qui era; que la valorés per què era, per qui era i pel que representava. La Rosa.

Van anar passant les hores. Bevia molta aigua constantment. No sabia que trobaria tant a faltar les arrels. Si no l'anaven a buscar més aviat, no seria tant maca. De fet ja notava que amb les hores, havia perdut part de la seva bellesa, però s'esforçava en mantenir-se hidratada constantment.

Cap al migdia, va veure un noi que la mirava fixament. Va tenir clar que seria seva, des del primer moment. Li va agradar el noi. Se'l veia tímid i s'acotava a la taula poc a poc, dibuixant un lleu somriure de complicitat amb la florista, que li venia la Rosa. Ell mateix va agafar la Rosa, i ella es va sentir especial. Va acomiadar-se breument de les companyes. Començava l'última etapa.

El noi ja tenia el llibre. El portava embolicat, i ella no sabia quin era, però no era petit (de butxaca), i per l'olor, no semblava que fós una edició de luxe. Anem bé, va pensar.

Al girar una cantonada, va veure una noia jove que la mirava. Els ulls li brillaven. Va veure com el noi somreia i la noia li tornava el somriure. Es van anar acostant. La Rosa sentia que el seu gran moment s'acostava. Feia autèntics esforços per mantenir-se ben ferma, tant maca com podia.

Va canviar de mans, i va notar que els cossos s'anaven acostant, cada vegada més, fins que entre els dos la van aixafar. Va aixecar el cap i va veure com els llavis d'ell tocaven els d'ella. Va pensar que, en certa manera, ella era responsable d'aquell moment. Va adonar-se que ja havia acomplert el seu objectiu vital. Va relaxar-se, i va decidir passar la resta del dia disfrutant de la diada, mentre li quedéssin forces per veure-ho.

Feliç Sant Jordi a tothom!!

"

Moments vitals, moments de superació

Aquesta setmana he tingut dos moments que m'han fet pensar. Dos moments independents entre si, però que em vé de gust compartir.

El primer va ser el dilluns (o el dimecres) al migdia, anant cap a la piscina de la Roca a fer unes quantes piscines. Per la carretera que em portava a la Roca, vaig veure un parell de ciclistes direcció la Roca. Els tenia lluny, i a mida que m'hi acostava amb el cotxe, veia que hi havia alguna cosa que no em lligava. Poc a poc, vaig atrapar-los, i si bé un dels dos ciclistes no tenia res especial (mallot del barça, és l'únic que recordo), veure l'altre em va posar la gallina de piel; al segon ciclista li faltava el braç esquerre, i portava la bici amb una sola mà. Fins aquí potser no sembla especialment èpic, ja portar la bici amb una sola mà, tampoc requereix una gran destresa, però el que em va impactar va ser que també li faltava la cama esquerra, amb la qual cosa tot l'esforç, tot el circuit de la pedalada l'havia de fer amb la cama dreta.

Em vaig quedar sorprès de la força de voluntat d'aquell noi/home, que tot i la seva invalidesa, s'esforçava a pedalar una vegada i un altra amb la mateixa cama.

Crec que és un bon referent, un exemple de com fer front a les adversitats, de com demostrar-se a si mateix que a vegades fer algunes coses ens costa més que a uns altres, però que tots podem fer-ho tot, i tots podem aspirar a tot allò que desitgem. Potser no ho assolirem, però lluitar per aconseguir-ho, és el camí a seguir a tot en aquesta vida.


L'altre moment gallina de piel, va ser una història que em va explicar una companya de feina d'un client amb el que tracta dia a dia.

Resulta que va trucar-lo per comentar-li l'estat de no sé quina comanda, i la persona amb qui la meva companya tracta habitualment no hi era. En lloc seu s'hi va posar una noia, que veient qui trucava -la meva companya-, i sabent la bona relació que hi ha entre ells, li va explicar el motiu de la baixa.

S'havia mort la primera dona del client (ara em sap greu tractar-lo com a client; és molt fred, però no en recordo el nom).

El que em fa deixar glaçat és que la noia que es va morir, tenia uns trenta i tants anys, i en portava uns 20 en coma, a causa d'una malaltia indeterminada (mèdicament sóc molt poc precís). La malaltia li va sortir poc després de casar-se amb el client, i pel que em van explicar, mai va sortir de l'estat vegetatiu en el que estava.

L'altre fet que em va sobtar va ser que el client, cada dia anava a veure la seva dona, tot i que no hi havia evolució en el seu estat.

En tots aquests anys, el client va refer la seva vida, es va ajuntar amb una altra persona i hi ha tingut dos fills, però sempre va mantenir la rutina d'anar a l'hospital a veure la seva dona.

Se'm plantegen moltes preguntes, començant per com afrontes aquest fet, com acceptes la malaltia de la persona amb qui has decidit compartir la vida, com ets capaç de refer-la, com assumeixes que la persona quedarà en estat vegetatiu, com et tornes a enamorar, amb un regust amarg d'estar fallant a la teva dona, com estimes de nou mentre estimes la dona que està a l'hospital, i com la nova dona accepta la situació, quins dubtes deuen sorgir en la relació,...

Una història vital que em va deixar pensatiu tot el divendres a la tarda. La vida no és justa, i sovint fa males passades. El problema és que moltes vegades no som capaços de veure les coses bones que ens dóna el dia a dia, i ens quedem amb les dolentes, i pensem que tenim mala sort que ens passi allò que ens passa.

Hauriem de ser capaços de veure el que vivim dia a dia, disfrutar del que fem, de qui som, de qui ens envolta, de qui ens estima i de qui estimem.

No és fàcil, i segur que el que dic és un tòpic, però la vida és bonica, i potser valdria la pena dedicar-nos cinc minuts al dia per valorar-ho tot plegat.

Però ja se sap, volem allò que no tenim, i no valorem allò que forma part de la rutina.

I paro ja amb el rotllo, que per ser diumenge, ja he escrit prou.

Per què fer la mitja

Ja s'acosta!! després de mesos i mesos entrenant, corrent pel parc fluvial, per les pistes, per camins i corriols, arriba el gran cap de setmana.

Un cap de setmana que comença el divendres anant a buscar el dorsal, els obsequis, començant a respirar l'ambient de la mitja. El centre s'omple de gent amb bosses adidas, que camina orgullosa de lluïr-la, persones que ja comencen a tenir un petit nus a l'estòmac pel diumenge.

El dissabte és un dia d'impàs. Un dissabte normal, fent les coses de cada dissabte, però amb el cap posat en diumenge, passar per la carretera i pensar...demà passaré per aquí, justet de forces, però amb el cartell d'arribada a la vista. Dia de sopar pasta, anar a dormir d'hora i dormir malament.

El diumenge, el nus ja és important. L'esmorzar gairebé no entra i els nervis ja són a flor de pell. Toca anar cap a l'Olímpic, veure el cartell d'arribada, anar a deixar la bossa. Ara sí, és el moment. Ja canviat, és el moment d'anar a escalfar una mica. Fer voltes pel carrer Esteve Terrades, sense deixar de controlar el temps que falta per la sortida. Mica en mica, per inèrcia, els corredors van parant d'escalfar i es col·loquen en posició. Aquí es nota que és una competició. Qui més qui menys, mira de guanyar uns metres per sortir de més endavant. Es senten crits d'ànims, nervis a flor de pell, corredors saltant, posant a punt el rellotge, cares de concentració, nervis, rialles i abraçades inicials.

De cop i volta, confusió. Haurà sorit ja el primer calaix? em toca sortir? i poc a poc, com si una caravana de cotxes tingués el semàfor en verd, comences a avançar. Camines una mica. Et pares. Tornes a caminar i de cop i volta ja estàs corrent. En téns per una estona i millor anar sense presses. Passes per sota l'arc que et detecta el xip, i encares la rotonda de l'estació. Per dalt o per baix? et sents important quan veus una munió de fotògrafs fent fotos a la marea humana de colors llampants que es divideix per fer la primera rotonda.

Als pocs metres ja no hi ha nervis. Penses que tothom va molt ràpid. T'afegeixes al ritme, una estona almenys, fins que veus que no és el teu ritme, i poc a poc et vas posant a lloc. Avances lentament per l'avinguda sant Esteve, avinguda del parc, saludes coneguts, comences a suar i penses que et queda molt. Veus el cartell de km.1. Hauria d'estar prohibit. És massa fàcil fer la resta. Em queden 20km. per davant! I poc a poc el cos se't posa a punt. S'escalfa i ja no bufes. Vas al teu ritme, i és quan et trobes bé. Poden venir els km. que vulguin. Estàs a punt. Arribes al punt en que els del quart abandonen. Els enveges per què ja estàn a la meitat. Però et sents orgullós de fer la mitja sencera (contradicció??). Els Km. van caient poc a poc, ja no els contes, vas al teu ritme, i vagis amb algun conegut o no, mai vas sol. Sempre hi ha algú al teu costat. Arribes a les franqueses. Cada any hi ha una senyora que anima més que ningú. Li haurien de dedicar un punt quilomètric de la mitja, com als patrocinadors. T'ajuda a fer més fàcil aquell km. T'acostes al punt de trobada amb el negre. Cada any me'l he trobat al pont que hi ha a l'alçada dels gorchs. És una referència. Abans del pont, anem lents. Després del pont, anem ràpid.

Arribes a La Garriga, punt mig, però abans toca fer el passeig, que algú va trobar que era llarg com l'avorriment. Atravesses el centre. Molta gent animant. No t'adones que has passat fins que ets al polígon de la Garriga, el punt més lleig, trist i sol de tot el recorregut. Toca no afluixar i pensar en altres coses. Tornes a la carretera, queda una pujada passat el pont i la baixada final. Queden quilòmetres per davant, però no et preocupen els quilòmetres, sinó els peus, les cames, el genoll, l'esquena. Alguna cosa et fa mal. Potser no. Decideixes apretar una miqueta, o afluixar per atravessar Granollers amb dignitat. La gent anima. Porta molta estona fent-ho, i realment anima. Motiva. Dóna forces...

I arribes a Granollers; un Granollers que, com per festa major, està ple. Aquí els aplaudiments et porten sol. Últims quilòmetres, aglomeració a l'Europa. Els ulls no poden evitar brillar. Estàs emocionat i cansat, téns l'arribada a tocar, ja acabes, i estàs content, molt content. Vas baixant i segueix havent-hi gent, i més gent. El cartell d'arribada no acaba d'arribar (redundància), i intentes treure forces de no saps on per fer l'última apretadeta. Potser només hi guanyaràs uns segons, n'ets conscient però ho fas igualment. Arribes, et marquen el dorsal, pares el rellotge, i et pares tu. Les cames tocades. El cap satisfet. Ja està fet. Relax. Pau.

Al parking, barreges beguda isotònica, el caldo de la mitja, i si et despistes una mica de kh7 que sempre està patrocinant la cursa. Vas a canviar-te. No fas els estiraments que recomanen fer. Demà ja t'ho trobaràs. No et preocupa. Téns un any sencer per recuperar-te. Vas a fer-te un massatge o no, et dutxes o no, et canvies i cap a casa.

La tarda de diumenge no estàs cansat. O potser ho estàs tant que no te'n adones. Estàs orgullós d'haver-la fet.

Per això faig la mitja. Per això sento que aquest any m'ho hagi de mirar des de la barrera. Són moltes sensacions, pensaments, emocions en un cap de setmana.

Espero poder tornar-hi l'any que vé.

Bloc literari

He vist que hi ha un nou bloc a la xarxa. Es tracta d'un bloc creat amb l'objectiu de compartir opinions sobre llibres que la gent es llegeix.
Pretén ser un punt de trobada per lletraferits, per tal que puguin escollir la "següent lectura", basant-se en una opinió neutral, allunyada dels interessos comercials i de crítiques gratuïtes.
Si hi estàs interessat, només has d'anar a: http://quehellegit.blogspot.com/
A mi em sembla que pot ser un bloc interessant de seguir...o no, però allà està.

massa temps lliure?

Pot ser que sí...això d'estar tancat a casa tantes hores, fa que pensis en més coses del normal...i pensant pensant, m'he dit...fa temps que tens al cap escriure biografies de persones, de gent normal i corrent, i ho tens aturat; l'idea se't ha quedat guardada al calaix, i de tant en tant la veus i penses que hauries d'intentar-ho, a veure què tal...

El problema és que no sé per on començar, amb qui començar, com enfocar-ho, com organitzar-ho,... el tema és prometedor, no?

Apa, ja faré saber si hi ha alguna evolució al respecte.


( 3 escrits en un dia...sí que tinc temps lliure, sí!!)

una copeta...rei?

Curioses sensacions les d'aquests dies anant al palau a veure la copa del rei de balonmano (em penso que sóc de l'última generació que sempre dirà balonmano en lloc d'handbol). El dia del partit contra el Barça, teniem uns nens asseguts darrere nostre, amb la semarreta del Granollers, que comentaven l'estat de tots els jugadors del Granollers; animaven als d'aquí, als extrangers, insultaven als rivals (sabent-ne la majoria de noms), mentre jo prou feina tenia a reconèixer algun jugador... El curiós del cas és que anys enrere (pot ser que ja faci uns quinze anys!!), feia exactament el mateix que ells, amb petites diferències- no era al palau olímpic; era al parquet, no hi havia tants extrangers (com a molt un parell per equip) -, i grans semblances - veure l'escalfament del primer equip intentant memoritzar els gestos dels jugadors per repetir-los en els partit pròpis, cridar des del primer minut, insultar amb tot el lèxic conegut als rivals, críticar a l'àrbitre, aplaudir i cridar el nom de Granollers fins a perdre la veu, seguir els càntics de l'incombustible penya pit-i-collons, perdre contra el barça, i acabar el partit pensant... al principi no anavem malament...però ells ténen més equip...clar...ténen molts diners!! Veig que el balonmano és un esport de tradicions; sense massa canvis, sense massa innovació; potser per això no té massa seguiment. No és un esport especialment espectacular ni dinàmic, i en alguns casos, tampoc és un esport emocionant, però pels que l'hem viscut des de petits, tot i que passin anys, segueix sent l'esport rei. Tot i que per una vegada...hauria estat genial trencar la tradició i fer una cosa gran amb aquesta copeta. x cert...d'això sí que puc posar fotos...que la Maria en sap molt!!

8 - 16 - 24

És curiós com amb una cosa tan simple com un antibiòtic et divideix el dia. Abans d'anar a dormir, te'n prens un; quan et lleves te'n prens un altre...i en tot el dia que estem desperts...només te'n prens un. Curiós. Deu ser veritat allò que diuen els anuncis de matalassos que passem un terç de la vida dormint. Potser és questió d'aprofitar els altres dos terços fent coses que valguin la pena, no?

A què vé això de l'antibiòtic? doncs a unes angines que m'han tingut tota la setmana tancadet a casa, amb una escalforeta interior que m'han convertit en estufa humana, un coll fet de punxes per tot arreu, una pell al·lèrgica a qualsevol tipus de contacte, i una son digna d'una marmota, que em desorientava més del que estic habitualment.

Però mica en mica, i gràcies als amics que he fet aquesta setmana (ja us els presentaré; no sé d'on són, però ténen noms molt curiosos: Amoxicilina, ibuprofè i paracetamol), la cosa ja té millor pinta, i suposo que en breu ja estarem a tope.

Adjuntaria una foto que he vist per internet d'unes angines, però la veritat és que no són massa estètiques, o sigui que res...que no hi ha foto.

Quin diumenge tant trist!!

   Fa uns mesos ens vam assabentar de la seva malaltia. D'alguna manera, quan vaig saber-ho, vaig optimitzar-ho; vaig pensar que tard 0 d'hora, tornariem a veure alguna entrevista d'aquelles que enganxes per casualitat i t'hi quedes enganxat - mirant els seus insults, la seva gràcia natural, la seva intel·ligència, la seva llibertat sense cap mena de pudor- prescindint de qualsevol altra cosa que tinguessis pendent, o bé que tornaria l'oportunitat de veure de nou un espectacle tan magnífic com era/és el Rubianes solamente (si algú el vol, tinc el DVD). 

Feia temps que pensava en el seu retorn, i creia que era bona senyal que no hi haguessin notícies respecte el seu estat de salut; pensava que tard o d'hora sentiria per la ràdio, o per la tele, o pel diàri  que li feien una estrevista, o alguna cosa per l'estil.

I va arribar el diumenge, un diumenge gris de taladro i estanteries, i la ràdio de fons va dir alguna cosa sobre Rubianes, un comentari que va quedar mig amagat pel volum del taladro foradant el guix del menjador. Automàticament em vaig alegrar, vaig pensar que ja l'entrevistaven, que ja estava recuperat, i que tornariem a sentir-lo... i en pocs segons, les notícies obrien amb la notícia de la seva mort.

Va ser un dia gris, un dia trist, un dia en el que la intel·ligència i l'humor van perdre un gran aliat, tot i que sempre quedarà recordar una frase seva dient alguna cosa semblant a: "para que quiero vivir más...tu sabes lo que he follado yo? tu sabes lo que yo he vivido?"

Una lliçó vital? un autèntic filòsof contemporani? 

Ja són fora!!

  Els viatgers ja han marxat tots. Fa dies, va ser l'Ester que va començar l'aventura sud-americana, i avui són l'Edu i la Mar que se'n van a Kiwilàndia (més coneguda com a Nova-Zelanda), que han marxat (o han de marxar en poques hores).

  Per sort, tots han decidit fer-nos enveja amb els seus blogs. Si voleu seguir les aventures de l'Ester, http://www.9mesesdeverano.blogspot.com/ , i per saber què fan els kiwis,  http://cap-per-vall.blogspot.com/  .

  

Welcome Ferran!!

Des del dia 10 de setembre, ja tenim aquí al Ferranet. Amb un pes de 2.700, i una altura d' aprox. força llarg, amb uns peus i uns dits de les mans enormes, va néixer a l'hospital de Sabadell (el Taulí, li diuen), i va acabar amb l'enorme panxa que li havia anat creixent a la Cristina els últims mesos.

Ahir el vam anar a veure, després de sopar (sopen? segueixen els mateixos àpats que nosaltres? i els horaris...són iguals que els nostres? em penso que no, però això millor consultar-ho als pares...poden dormir vuit hores seguides?)

I per cert...amb quina naturalitat es pot parlar de les caques i altres temes escatològics quan hi ha nens pel mig...si jo em poso a parlar de les meves caques en un sopar amb els amics, potser se'm acusa de ser un comensal desagradable, pel cap baix, no? tot i que és un tema força divertit per posar sobre la taula...o millor no fer-ho?

En fi, que Moltes Felicitats als papis, a la Cristina i els seus punts, i a l'Oriol i a les seves llargues passejades per adormir la bèstia després de cada banquet (que per cert, no és tan difícil...ahir vaig aconseguir adormir-lo...i només em va costar mitja hora llarga), i que per molts anys puguin disfrutar-lo.

A les fotos, preses per la diada, el Ferran ja tenia un dia d'experiència en això de viure.

Benvingut Ferran!

Tv3-25, Cuqui- 27

Sí sí!! de moment, i per molts anys, la Maria és una mica més vella que "la teva", vull dir "la nostra", però és més nostra que la "nostra" o és més "la teva" que "la nostra", o "la cosa nostra" ara és "la teva", no sé...que rebuscat, no?

Doncs la veritat és que va bé que la cuqui faci anys just abans de la diada! sempre és diada de festiu, i per algú que té alguns problemes amb les dates com és el meu cas, és complicat que se'm passi, i així m'estalvio la bronca de no caure-hi!!

O sigui que si la veieu, us la trobeu, la truqueu, o el que sigui, no us oblideu de felicitar-la, que tot i que diu que aquest any no té ganes de celebrar-ho gaire, segur que li fa gràcia que es recordin una mica del seu cumple.

Des d'aquest bloc, només dir que Moltes felicitats reina!! t'estimo molt, i espero fer-te venir ganes de celebrar un dia tan especial com et mereixes. T'estimo molt!!

Aprofito l'entrada per dir que de moment, els Garandell encara no rebenten; tinc la porra a tiro!!!

Ni gota ni gota

Sembla que amb motiu de la FM08 de Granollers, ha sorgit una plataforma -a la que m'adhereixo plenament-, que pretén remoure una mica les consciències ecològiques d'una ciutat que viu la seva setmana més important -o la única setmana important de la ciutat-.

L'objectiu del col.lectiu: promoure una reflexió sobre l'ús que es fa de l'aigua durant la festa, tenint en compte els recursos hídrics del païs.

Més informació a : gotesunides.blogspot.com

De moment, la polèmica està servida: alguns dels visitants del blog acusen els autors de la plataforma de tenir afany de protagonisme, de cumbes, de voler atacar a la colla blanca, boicotejadors,...

No crec que sigui l'objectiu que es persegueix. Des del meu punt de vista, simplement es pretén provocar una mica de reflexió, que la gent es pari a pensar en algun moment per què hi ha aquest col.lectiu, per què s'ha fet el bloc, i que no s'oblidi que l'aigua és un bé escàs, ara que els embassaments no estàn en situació crítica, i per tant, no se'n parla cada dia a les notícies, que sembla que és l'única manera efectiva de generar algun tipus de reflexió.

I per últim... en cas de sequera...s'haurien fet els mateixos actes per festa major? se'n hauria anul.lat algun?

No em cau bé el St. Tornem-hi

Qui va inventar el final de les vacances? Segur que no era una bona persona, ni de bon tros!!! Em cau bastant més bé aquell que es va inventar les vacances en si. Aquel sí que en sabia.
És fàcil endevinar que ja he tornat a la feina, ole ole!! despertador massa d'hora, massa mirar al rellotge per saber quan falta per plegar, massa mirar al calendari per saber quan falta pel pròxim pont/festiu/vacances....

D'això se'n diu depressió post-vacacional? suposo que deu ser-ho, però m'extranya q m'agafi quan només porto mitja hora treballant...i em falta molt per tornar a estar de vacances...q trist!!

En fi, que aquells que encara estigueu de vacances i llegiu això, aprofiteu els dies que us quedin al màxim, i penseu que sou l'enveja dels pringadets que ara mateix estem aguantant el païs.

Total, que haurem de fer algun tipus de teràpia, a veure si ho superem!!

L'adéu dels matins

Fa dies va acabar-se l'etapa d'Antoni Basses dirigint els matins; sembla que per motius polítics, o alguna cosa per l'estil, no ho sé, però en qualsevol cas, agradés o no la seva feina, tots haviem sentit alguna vegada la seva veu als matins.

Buscant buscant, he trobat un àudio de Catalunya Ràdio, l'última hora dels matins dirigits pel Basses. L'adjunto per qui vulgui escoltar un tall d'aquells que penso que val la pena. matins

Tot i no escoltar-lo a diàri, ni molt menys, recordo alguns moments viscuts amb ell, notícies que amb el temps han esdevingut història, algunes entrevistes que posaven la pell de gallina, i sempre tenint la sensació que no queia en la frivolitat ni groguejava per cap banda. Penso que és d'aquelles persones de les que podem dir que feia que el dia a dia de molta gent fos una mica millor, un referent i una opinió crítica.

Les vacances ja són aquí!!!

Eooooo!!! que ens queden 2 dies i comencem les vacances!!! Ole i ole!! uns dies per fer allò que tothom en diu "desconectar", canviar d'hàbits, anar a veure món buscant la fresqueta, dormint més del normal (els que els agradi dormir més del normal), fer migdiades (això ja ho faig durant l'any, no conta), i passant més temps amb els amics!! ole i ole de nou.

En principi, i si no hi ha contratemps, marxarem el dimarts d'horeta cap a la Suïssa de la Heidi, els fomatges rodons, les navalletes amb moltes eines (multiusos, en diuen allà), la moneda franca, les muntanyes eternament nevades, la xocolata, la fondue (o fondi, si ho preferiu), el Roger Federer, i els rellotges precisos!!

Si algú sap d'algun lloc indispensable que haguem de veure, que parli ara i no ens digui, a la tornada, aquella frase tan típica de "No vau anar a veure xxxxxxx? és impressionant!! Va ser el que més em va agradar quan vam anar-hi, ara fa uns anys!!"

Per cert...buscant per internet a la Heidi (aquesta, no la Heidi Klum, que per cert, potser és més interessant de veure), he trobat això: heidi turquia

O els diàris no ténen gaire feina ara que és l'estiu, o el món està malito del tot.

Ei!!! que l'Edu fa 23 anyets!!!

La criatura ja en té 23. A mi em sembla que no són gaires, però segur que a ell sí que li semblen!! Total, que per celebrar-ho se'n va de vacances a menjar salmó fumat i passar fresqueta.

Aixó és el que es diu aprofitar l'estiu. Que cabrón!! Sort que d'altres estem aquí per tirar endavant el païs, que si no, això de la crisi se'ns menjaria.

En fi, no sé quan podrà llegir això l'homenetjat, però en qualsevol cas, Moltes Felicitats Edu!!

La Pispa

Res, que tenia una foto xula de la bèstia i m'he dit...tens un bloc!! i s'ha d'omplir, que si no, serà molt avorrit!!

30 anys i uns dies

Hola a totes, i a tots per descomptat...


Ara ja estic a punt per escriure alguna cosa en aquest bloc meu, personal que no he creat, però que mica en mica aniré fent meu; de moment, ens estem coneixent, ens anem explicant cosetes, anem compartint emocions, i jo crec que d'aquí poc, ja serem parella de fet (ja us explicaré com avança la nostra relació).

De moment és un bloc que em cau molt bé; a dintre seu hi ha molta gent, molt important per mi. Hi els amics, hi ha la família, hi ha la Maria,... em sembla que poc més es pot demanar a un bloc.

Amb la calma, he anat llegint tot el que hi heu escrit, i la veritat és que entre uns i altres, heu aconseguit tocar-me la fibra sensible. No he vessat cap llagrimeta ( d'això se'n encarrega la cuqui), però m'he emocionat moltíssim.

Em va agradar molt llegir les vostres cabòries, i pensar en el que signifiqueu tots i cadascun de vosaltres per mi; em vaig sentir molt acompanyat mentre llegia les vergonyes que destapaven alguns, records d'alguns altres, curiositats,... i no vaig poder deixar de pensar que en aquesta vida, hi ha coses que realment valen la pena, i que tot i que a vegades no ens n'adonem, són les realment importants.

Tenir-vos al meu costat ara que en tinc 30, saber que fa temps que hi sou (alguns 30 anys, alguns uns quants menys), saber que hi sabreu, m'agrada. M'agrada molt com sou, m'agrada molt estar amb vosaltres, m'agrada sentir-me part de la vostra vida, per què en el fons, saber que representes alguna cosa per la gent que t'envolta, et fa sentir viu; et dona l'energia per mirar la vida amb optimisme i plantejar-te nous reptes de futur, i lluitar amb una mica més de forces per buscar aquella cosa que en diuen felicitat.

Res, que mica en mica miraré d'anar omplint aquest bloc (amb c, que en català s'escriu amb c), no tinc gaire clar amb què, però alguna cosa farem. S'accepten propostes.

I no podria acabar aquesta primera entrada sense fer un apunt a la meva dona. Simplement dir-te que t'estimo molt Maria, que tens molt mèrit de suportar-me cada dia, que em fas creure amb mi mateix quan veus que m'estic enfonsant i m'animes quan veus que estic il.lusionat per fer qualsevol cosa. Si l'altre dia parlavem que em sentia bé (en una conversa de preparació als 30 anys), vull que sàpigues que bona part de la culpa d'aquest estat és teva i només teva. Ets el millor que m'ha passat a la vida, i que no hi ha cosa que em faci més il.lusio que (com ja t'he dit mil vegades) siguis la mare dels meus fills. Ens hi posem ja? (ja ho parlarem en privat, ok?)

I finalment, gràcies a tots els que us heu currat tot el tema del cumple. No posaré noms, per què sóc molt despistat, em deixaria algú, i al 40è aniversari igual ja no hi seria...En qualsevol cas, moltes gràcies per la currada, una abraçada molt forta, bones vacances a totes i a tots i ens anirem trobant per la vida.

Us estimo molt!!!

30 anys d'una estrella !!

La secció cultural del tiet Esteve:

L’EXPOSICIÓ “ENRIC MUNTAL: FOTOGRAMES D’UN BLOG” DE L’ARTISTA N. WOOD TRIOMFA A GRANOLLERS

La famosa fotògrafa Emmanuele N. Wood ha tingut l’oportunitat de realitzar una sessió fotogràfica a Enric Muntal, famós entre altres temes per tenir el blog més visitat de parla catalana.

Emmanuele, què destacaries d’aquest talentós bloggista?
Mmh, principalment la seva naturalitat, espontaneïtat… té un extraordinari sentit de l’humor i una capacitat natural per captar la mirada de la càmara… la meva Nikon no podia parar de fer clic….

On està l’èxit de enricusbloc?
En la seva llibertat, falta de complexes i manies… qui podria sino escriure un assaig sobre un pet que no volia sortir del cul…sense pèls a la llengua…
Realment és extraordinari… Original, fresc i molt creatiu

D’on deuria treure aquestes idees l’Enric?
Probablement de les aventures amb el seu estimat germà gran… en els àpats familiars s’han substiuit les benediccions de taula per frases fetes amb un toc escatològic i sempre es recorda amb especial emoció… certs moments de la infancia d’aquests dos homenets

Saps quan va començar a ecsriure el blog?
Va ser un regal sorpresa dels seus amics i familiars per la celebració dels 30… Tots confiaven en la seva capacitat literària… de fet, la seva mare, guanyadora de la passada edició del Concurs Pastís de taronja que organitza en els darrers anys aquesta publicació, em va explicar que d’adolescent a Enric ja se li havia despertat la vena literària i amb el blog va acabar d’aflorar…

30 !! És un número màgic!!

És realment difícil escriure't alguna cosa aqui!
La gent s'ho ha currat mooolt!

Ja saps que jo xerro pels descosits, tu ho saps tot de mi, i jo cada vegada sé més de tu i és que... ja són 8 anys al teu costat! I mira que ens hem arribat a dir coses! Tranquil, que moltes aqui no les diré.. jeje, encara ens pujarien els colors!

Aquest és el 7è els aniversari al teu costat, i sempre m'ha agradat currar-m'ho, però aquest any ha estat diferent... Estic d'acord amb el Rafa, que els 30 és el mateix que els 29, però la força del 30 m'ha alterat, volia que fos significatiu i volia que fos tan especial i implicar a taaaanta gent, que finalment, només amb el primer mail, ja et vaig implicar a tu i tot...!!
Creu-me que m'en recordaré tota la vida i el que és pitjor, m'ho recordaran!! Quin desastre!

Bé, igualment ha estat molt xulo, i realment divertit preparar entre tots tot això, hi ha hagut moment de desvariejar, fins al punt que perdíem el fil, però ha estat divertit, oi gent??

I què en podem treure tots plegat d'aquests 30 anys? L'altre dia en parlàvem al cotxe, recordes? Em vas dir que eres feliç, que estaves content de ser on ets, que estas content i orgullós de tu mateix. És clar que com tothom, vas dir, tens assumptes pendents i coses que vols canviar, fites a a on arribar, maratons per córrer...
El que crec que pots treure d'aquests dies de felicitats!!, records, que si se t'aixacarà igual, que si et canviarà la vida, petoons!! dels PER MOLTS ANYS!, de les farres que queden.. de 30, trentes,30, 30, trenta!!, de les fotos en color sèpia... de tot això en pots treure que estàs envoltat de gent que t'estima i que sempre estarà al teu costat i amb això n'hi ha prou per arribar a on vulguis, fins i tot, a menjar-te el món!!!!!!


T'estimo Enricu!!

i et prometo que als 40, 50, 60, 70, 80, 90, 100 (???) ... estaré al tanto de no enviar-te el primer mail a tu!!!