Moments vitals, moments de superació

Aquesta setmana he tingut dos moments que m'han fet pensar. Dos moments independents entre si, però que em vé de gust compartir.

El primer va ser el dilluns (o el dimecres) al migdia, anant cap a la piscina de la Roca a fer unes quantes piscines. Per la carretera que em portava a la Roca, vaig veure un parell de ciclistes direcció la Roca. Els tenia lluny, i a mida que m'hi acostava amb el cotxe, veia que hi havia alguna cosa que no em lligava. Poc a poc, vaig atrapar-los, i si bé un dels dos ciclistes no tenia res especial (mallot del barça, és l'únic que recordo), veure l'altre em va posar la gallina de piel; al segon ciclista li faltava el braç esquerre, i portava la bici amb una sola mà. Fins aquí potser no sembla especialment èpic, ja portar la bici amb una sola mà, tampoc requereix una gran destresa, però el que em va impactar va ser que també li faltava la cama esquerra, amb la qual cosa tot l'esforç, tot el circuit de la pedalada l'havia de fer amb la cama dreta.

Em vaig quedar sorprès de la força de voluntat d'aquell noi/home, que tot i la seva invalidesa, s'esforçava a pedalar una vegada i un altra amb la mateixa cama.

Crec que és un bon referent, un exemple de com fer front a les adversitats, de com demostrar-se a si mateix que a vegades fer algunes coses ens costa més que a uns altres, però que tots podem fer-ho tot, i tots podem aspirar a tot allò que desitgem. Potser no ho assolirem, però lluitar per aconseguir-ho, és el camí a seguir a tot en aquesta vida.


L'altre moment gallina de piel, va ser una història que em va explicar una companya de feina d'un client amb el que tracta dia a dia.

Resulta que va trucar-lo per comentar-li l'estat de no sé quina comanda, i la persona amb qui la meva companya tracta habitualment no hi era. En lloc seu s'hi va posar una noia, que veient qui trucava -la meva companya-, i sabent la bona relació que hi ha entre ells, li va explicar el motiu de la baixa.

S'havia mort la primera dona del client (ara em sap greu tractar-lo com a client; és molt fred, però no en recordo el nom).

El que em fa deixar glaçat és que la noia que es va morir, tenia uns trenta i tants anys, i en portava uns 20 en coma, a causa d'una malaltia indeterminada (mèdicament sóc molt poc precís). La malaltia li va sortir poc després de casar-se amb el client, i pel que em van explicar, mai va sortir de l'estat vegetatiu en el que estava.

L'altre fet que em va sobtar va ser que el client, cada dia anava a veure la seva dona, tot i que no hi havia evolució en el seu estat.

En tots aquests anys, el client va refer la seva vida, es va ajuntar amb una altra persona i hi ha tingut dos fills, però sempre va mantenir la rutina d'anar a l'hospital a veure la seva dona.

Se'm plantegen moltes preguntes, començant per com afrontes aquest fet, com acceptes la malaltia de la persona amb qui has decidit compartir la vida, com ets capaç de refer-la, com assumeixes que la persona quedarà en estat vegetatiu, com et tornes a enamorar, amb un regust amarg d'estar fallant a la teva dona, com estimes de nou mentre estimes la dona que està a l'hospital, i com la nova dona accepta la situació, quins dubtes deuen sorgir en la relació,...

Una història vital que em va deixar pensatiu tot el divendres a la tarda. La vida no és justa, i sovint fa males passades. El problema és que moltes vegades no som capaços de veure les coses bones que ens dóna el dia a dia, i ens quedem amb les dolentes, i pensem que tenim mala sort que ens passi allò que ens passa.

Hauriem de ser capaços de veure el que vivim dia a dia, disfrutar del que fem, de qui som, de qui ens envolta, de qui ens estima i de qui estimem.

No és fàcil, i segur que el que dic és un tòpic, però la vida és bonica, i potser valdria la pena dedicar-nos cinc minuts al dia per valorar-ho tot plegat.

Però ja se sap, volem allò que no tenim, i no valorem allò que forma part de la rutina.

I paro ja amb el rotllo, que per ser diumenge, ja he escrit prou.