Quin diumenge tant trist!!

   Fa uns mesos ens vam assabentar de la seva malaltia. D'alguna manera, quan vaig saber-ho, vaig optimitzar-ho; vaig pensar que tard 0 d'hora, tornariem a veure alguna entrevista d'aquelles que enganxes per casualitat i t'hi quedes enganxat - mirant els seus insults, la seva gràcia natural, la seva intel·ligència, la seva llibertat sense cap mena de pudor- prescindint de qualsevol altra cosa que tinguessis pendent, o bé que tornaria l'oportunitat de veure de nou un espectacle tan magnífic com era/és el Rubianes solamente (si algú el vol, tinc el DVD). 

Feia temps que pensava en el seu retorn, i creia que era bona senyal que no hi haguessin notícies respecte el seu estat de salut; pensava que tard o d'hora sentiria per la ràdio, o per la tele, o pel diàri  que li feien una estrevista, o alguna cosa per l'estil.

I va arribar el diumenge, un diumenge gris de taladro i estanteries, i la ràdio de fons va dir alguna cosa sobre Rubianes, un comentari que va quedar mig amagat pel volum del taladro foradant el guix del menjador. Automàticament em vaig alegrar, vaig pensar que ja l'entrevistaven, que ja estava recuperat, i que tornariem a sentir-lo... i en pocs segons, les notícies obrien amb la notícia de la seva mort.

Va ser un dia gris, un dia trist, un dia en el que la intel·ligència i l'humor van perdre un gran aliat, tot i que sempre quedarà recordar una frase seva dient alguna cosa semblant a: "para que quiero vivir más...tu sabes lo que he follado yo? tu sabes lo que yo he vivido?"

Una lliçó vital? un autèntic filòsof contemporani?