Heus ací una vegada un noi de nom Enric de la fornada del 78. Al pobre nano, si no coneixeu la història us pot ferir la sensibilitat, el Destí fa uns dies va decidir penjar-lo com un fuet d’una roca (mireu quina cara de pena que fa).
El Destí li va dir:
“Si no acceptes que el dia 22 de juliol de 2008 en fas 30, et deixaré penjat aquí dalt!”
L’Enric va preguntar al Destí:
“Home, a quan van els cubates per aquí dalt?”
“Ara els tenim a 2 euros, i a més tenim una oferta de 2 per 1, i a més t’apuntem tots els cubates que et prens en una targeta i quan n’has acumulat deu et fem descompte. Està bé, no?”, digué el Destí.
“Ah, doncs em quedo”, va dir l’Enric amb aquell somriure que tots li coneixem.
Però l’Enric, al cap d’uns dies, cansat de beure’s els cubates tot sol, i enyorat de la vostra bona companyia, va decidir que potser el millor seria tornar a tocar de peus a terra, tornar a la nostra terra estimada on el dia 22 de juliol inevitablement es fan 30 anys i on aviat pagarem un cubata al preu de dos. Però què hi farem, tot té un preu! I si no, mireu que tranquil que està a la foto d’aquí sota.
Una abraçada, Enric, i per molts anys. I a seguir escalant cap als 31!
Marc i Laia
2 comentaris:
Doncs mira, jo m' estimaria més que hi anessis tot caminant, cap als trenta-u.
Al pas que va hi anirà corrent!
al novembre... la Marató!!!
Publica un comentari a l'entrada