Que guapos, no??

No sé si sabré estar a l’alçada de les circumstàncies…el crack literari ets tu, Enric, però intentaré sorprendre’t!
Està clar que de tots els que t’estem felicitant, una de les persones que fa més temps que et coneix sóc jo ( juntament amb la resta de la family, evidentment).
El 22 de juliol de 1978 jo hi era! Tenia 4 anys, a punt de fer-ne 5. Feia uns dies que vivíem a l’àtic i erem a ca’ls avis quan tu treies el cap per aquest món ( i quin cap! Jejeje... Ah, no! Que el cap gros era quan eres més grandet!)
Total, que exactament no recordo què vaig pensar en veure’t. Però estic convençuda que estava molt contenta de tenir un altre germanet.
No explicarem públicament tots els “intríngulis” de la família, però segur que no t’enfadaràs si comentem així per sobre algunes cosetes…Més que res per tota aquesta gent que s’ha “perdut” alguns anys de la teva vida.

Sabeu què? L’Enric de petit no xerrava. I ara no calla, el molt cabronet! ( Lluís, segueixo el teu exemple i poso alguna paraulota, ok?).
Resulta que no sabia dir butxaca! I amb aquell afany d’ensenyar-li a parlar, es veu que l’amenaçavem que si no ho deia bé ( ell deia bu-cat-xa!), el portaríem al metge ( molt pedagògic tot plegat! ). Un dia, tot desesperat i mig plorant, va acabar dient “Doncs porteu-me al metge…”

A dia d’avui el nen ens menja bé! Però de petitó s’estava 3h per menjar un platet de no res. Inclús li demanava a la mare si li perdonava… com si això de menjar fos un càstig! Es veu que un dia, però, li venia de gust xocolata. El tema és que va confondre unes “caquetes-rodonetes-calentetes” acabades de fer, les agafa de l’orinal i se les fot a la boca com si fossin M&M o lacasitos… No us podeu imaginar la cara que feia quan ho escupia!!!

Més animalades de l’Enricu: es veu que a la guarderia hi havia unes pedretes al pati. Qui no s’ha fotut una pedreta pel nas ben endins, ben endins??? I una llentia a l’orella ( que gairebé germina!)?? Quina bronca et vas endur del metge d’urgències, eh?

Ah! I un altre dia que vas decidir menjar-te unes quantes aspirines ( mai sabrem quantes! ). Era final de curs i jo era d’excursió… això si que ho recordo! Que quan vaig arribar estaves a l’hospital…

I allò tant divertit de posar-te vermell aguantant la respiració? Deuria ser quan tenies 5 o 6 anys. Et vam venir a buscar a St.Roc. Nevava. I parlaves amb la boca torta i estaves mig atontat. Apa! Corrent cap a l’hospital! I la mare dient-me: “Sobretot que no s’adormi!”. Quin ensurt/esglai/espant ens vas fotre mal parit!!

No! Si és genial ser la teva germana!

Ara toca explicar com et feiem “ennerviar” ( literalment com ho deies tu de petit!) amb l’Esteve.

Tancat presoner dins del teu llit, amb el sac i l’Esteve a sobre fent veure que li queia ( o caient-li) la saliva a sobre la teva cara. Quina guarrada! I com reiem !! jejeje… bé, tu t’emprenyaves!

I quan et prenia el pèl amb els calers? Santa inocència! “ et canvio aquestes 3 monedes ( 3 duros) per 1 de sola ( 100 pts.) I tu picaves, clar! Tenies 3 monedes i jo només 1

I els massatges que em feies gratis? Fins que vas descobrir que els podies cobrar…

Què més es pot explicar? Em sembla que m’he enrotllat una mica, no? Hi ha algú que encara estigui llegint??

He fet quatre pinzellades de l’època de la teva vida que tota aquesta colla tant collonuda segurament desconeix.

I deixant de banda les anècdotes i històries de les nostres vides, només em queda felicitar-te!

Felicitar-te per ser com ets: el tio més feliç del món mundial. Perquè no recordo cap dia, en 30 anys, que ens haguem enfadat de veritat.

Perquè si els germans es poguessin triar… jo n’hagués triat un com tu!!

T’estimo germanet!

Emma